Els diamants

El diamant és un dels principals al·lòtrops del carboni (el principal és el grafit).

El diamant és, en l'actualitat, la joia més preuada del món. L'explotació de mantells diamantífers constitueix un ferma línia per a la mineria i, finalment, la venda d'aquestes gemmes constitueix una font molt important d'ingressos.

La importància del diamant no només es xifra per la seva innegable bellesa, sinó també per la seva gran utilitat en la indústria degut a la seva gran duresa. S'ha de dir que, sense el diamant, moltes activitats industrials estarien seriosament limitades.


Història del diamant


Des de fa milers d'anys, el diamant ha figurat entre les pedres precioses preferides per l'home. Foren les civilitzacions orientals les primeres en conèixer aquesta gemma. L'Índia (el primer i més extens productor) donà al món els més preciosos diamants, com el Ko-i-nor (que traduït significa una cosa així com "Tuc de llum") que pesava, en brut, 78,5 quirats. (El quirat és la unitat de pes usada en pedres precioses i equival a 205 miligrams.)

El nom del diamant prové del grec adamas o adamantem, que significa "l'invencible". En efecte, s'ha usat amb freqüència per a simbolitzar l'etern i l'infinit. Antigament li conferien tota classe de poders estranys.

El diamant arribà a Europa molt possiblement en el tercer segle abans de la nostra era, potser com a conseqüència de l'aparició de l'imperi d'Alexandre Magne, que provocaren un vigorós intercanvi entre els ports del Mar Roig i els de la Costa de Malabar, a l'Índia.


Característiques i propietats

El diamant (la més valuosa de totes les joies, usada per reis i dames famoses, causant d'envejes i lluites) és, en els seus orígens, un carbó: carbó cristal·litzat que, si es sotmetés al foc, en quedaria només cendres.

En efecte, el diamant és una de les formes del carboni elemental; l'altra és el grafit, físicament diferent però químicament idèntic al diamant. Mentre el grafit és un material "tou", el diamant és el mineral més dur que es coneix.

El diamant és carboni cristal·litzat que usualment té forma cúbica o romboïdal. Pel general és una pedra transparent, a vegades es presenta combinada amb diferents colors com el blanc groguenc, rosat, verd o blavos, sent més apreciada encara. L'índex de refracció és tan alt que dona tots els matisos de l'arc iris. N'hi ha alguns que al estar tacats de gris o negre no serveixen com a pedres precioses, però són utilitzats en la indústria.

Les característiques geològiques de la formació del diamant són molt diverses. Alguns estudiosos coincideixen en afirmar que es va crear a grans profunditats de l'escorça terrestre i a conseqüència de pressions i temperatures molt elevades, superiors generalment als mil graus centígrads. Altres, assenyalen que la cristal·lització dels diamants en la seva matriu de kimberlita (un tipus de roca) és producte de l'acció dels líquids en moviment (sense formar part del magma original), que més tard són lliurats per l'acció glacial i l'erosió i dipositats després en rius, barrancs i terres desgastades.


Regions riques en diamants

Les regions del planeta més riques en diamants són l'Índia, el Brasil i Sudàfrica, però les característiques del substrat on es troben són diferents en cada zona.

A l'Índia, per exemple, els trobem principalment en terres arenoses i conglomerats antics, probablement silurians (perteneixents al segon període de l'era primària) i masses dels rius.

Al Brasil, en l'estat de Minas Gerais, els mantells es troben en una roca formada en gran part per quars i mica; en els estats de Bahia, Goiás i Mato Grosso es troben en dipòsits dispersos de crescudes i en les arenes dels rius.

A Sudàfrica les condicions són diferents: el diamant es troba en les arenes dels rius i en depressions crateriformes del sòl, prenes d'una terra que en la superfície és de color groguenc i ja en la fondaria és gris blavosa, constituïda per partícules d'una roca eruptiva anàloga a la serpentina, procedent de la descomposició d'una roca d'olivina (anomenada kimberlita.)